Entrevista amb Albert Aguilera
Albert Aguilera és periodista de professió i actualment és el director del programa "Tot es mou" de TV3. Ell es considera una persona de la Ciutat Cooperativa, del seu barri de sempre, on participa activament amb diferents projectes com l'apadrinament de cartes de Reis o l'acte de La Marató que es fa al barri.
I ell és el protagonista de la contraportada del Viure Sant Boi dels mesos de desembre i gener.
Quina ha estat la teva trajectòria des que vas acabar la carrera?
Doncs quan vaig acabar la carrera, vaig fer les pràctiques a TV3 a l’Informatiu de matí, en el que havíem d’entrar a les tres i mitja del matí a treballar. En aquell moment hi va haver un procés d’oposicions on em vaig presentar i el qual vaig superar. A partir d’aquell moment ja em van anant fent contractes a la tele, molts d’ells d’un dia. I em vaig anar quedant, encadenant contractes, i d’allà vaig passar a la secció d’economia. Vaig estar vuit anys en aquesta secció, de la qual guardo molt bon record, perquè és un tema que m’agrada molt i vaig aprendre moltes coses. A partir d’aquest moment vaig començar a ocupar càrrecs de responsabilitat farà aproximadament uns tretze o catorze anys. He sigut editor del “3/24”, he sigut responsable de la secció de societat, he estat editor del “Telenotícies”, de l’”InfoK”, d’Esports, i l’any de la pandèmia, el dia 13 de març justament, rebo una trucada per pujar a fer d’editor del “Tot es mou”, que era un programa que jo, francament, no coneixia, no l’havia pogut veure mai perquè jo treballava en aquella hora. I em van dir que serien 15 dies, el que dures la pandèmia, i un cop finalitzats aquests dies tornaria a la meva feina informativa sense cap problema. I des de llavors, porto més de quatre anys al “Tot es mou” i molt content, ja des de fa tres anys fent de director del programa. És el programa més llarg de la casa, fem 3 hores i mitja en directe, l’equivalent a gairebé l’11% de tota la tele que es fa a TV3 la fem al nostre programa. I estic molt orgullós de la feina que fem cada dia, de treballar amb l’Helena García Melero, que realment és del millor que he vist professionalment com a periodista, és una passada com a persona i com a professional, però sobretot estic orgullós per l’equip que tenim. És un equip molt gran, amb moltíssima gent, gairebé 100 persones treballant cada dia en algun àmbit del “Tot es mou”. És un equip molt maco, són molt treballadors, fem molta pinya i em fa sentir molt orgullós poder estar al capdavant d’aquest equip.
El Periodisme sembla que és una cosa que et ve de casa, ja que la teva germana també és periodista.
Sí, és veritat que sempre n’havíem parlat a casa i, quan jo vaig començar a estudiar, al cap d’un parell d’anys ella va començar a fer periodisme també. És curiós que dins de la família siguem dos periodistes i, a més, que els dos estiguem treballant com a tal de periodistes.
I, com a periodista, per què creus que dintre dels mitjans de comunicació generalistes, li donen poca importància a aquelles ciutats que no són metròpolis?
És una bona pregunta que té una resposta complicada. Perquè és veritat que a TV3 som la televisió pública de Catalunya i, teòricament, hauríem d’arribar a tot arreu i aquesta és la nostra missió. De fet, nosaltres una de les apostes que fem és “Territori”, on trepitgem el país i volem arribar a tot arreu. Però és veritat que moltes vegades, comunicativament, és molt més fàcil parlar de Barcelona i d’un poble molt petit que parlar de L’Hospitalet, Sant Boi o Cornellà. Jo crec que ens falta aquest punt a tots els mitjans de comunicació, especialment als grans, d’interessar-nos pels pobles mitjans, com les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, i prestar-los més atenció. Necessitem posar més el focus a l’àrea metropolitana, que és on viu una bona part de la població de Catalunya i dedicar-li més temps. És veritat que tenim molta cura d’anar a Lleida, Tarragona, Girona, o anar a pobles petits per ensenyar coses que passen, però moltes vegades passem de la gran metròpolis de Barcelona a un poble molt petit i ens deixem la part del mig, que són les ciutats mitjanes i que són molt importants.
Què significa per tu ser de la Ciutat Cooperativa?
Per mi ser de la Coope és un orgull. No puc estar més orgullós de tot el que representa: d’aquesta barreja multicultural, de diversitat de gent vinguda de diferents llocs, d’aquesta història de gent treballadora… I també perquè és el lloc on he nascut i d’on és la meva família. Per mi això és el més important i jo sempre faig bandera que surto de la Coope, i et diré més, tradicionalment la gent de la Coope, preferim dir que som de la Coope que de Sant Boi. És a dir, per nosaltres la Coope és la Coope, i Sant Boi és Sant Boi, nosaltres baixem a Sant Boi. Per mi és un orgull en tots els sentits, en el sentit de la diversitat cultural, de la diversitat ideològica, de diversitat d’on han vingut, i d’aquesta feina d’un barri obrer que es va fer i que a base de lluita va aconseguir continuar endavant.
Quina és la teva vinculació amb el barri actualment?
La meva vinculació amb la Coope ara mateix és que els meus pares viuen allà, la meva germana també, i tot i que jo ja no visc allà, m’agrada dir que visc a la frontera entre la Coope i Marianao. I la resta de la vinculació que tinc amb el barri és tot el gran que la meva feina em deixa. Estic vinculat al casal de barri, amb el tema de La Marató, per exemple, presentant l’acte que es fa allà. Participem també de manera activa des de TV3 amb l’apadrinament de cartes dels Reis, que fem exclusivament al barri, perquè el gestiono jo. També soc soci, des de fa més de trenta anys, del Club de Futbol de Ciutat Cooperativa, del qual intento perdre’m pocs partits, a més aquest any que estem a Primera Catalana, ja que després de dos ascensos consecutius estem a una lliga i una categoria molt important. I tot el que sigui referència al barri, tot el que sigui poder fer visible que és un barri viu, on hi viu i treballa molta gent i és molt divers, jo encantat de la vida.
I el teu pare està molt relacionat amb el Club de Futbol de Ciutat Cooperativa.
El meu pare va ser durant molts anys jugadors de futbol al CF Ciutat Cooperativa i ha estat directiu i també president. Crec que ho va ser durant quatre anys, un cop que ens va deixar el Pedro Guijarro, un dels presidents històrics del club. I durant aquest temps el meu pare i jo vam compartir junta directiva, ell com a president i jo com a tresorer.
Com va començar el projecte d’apadrinament de cartes?
Doncs jo vaig engegar a TV3, fa uns deu o dotze anys, una campanya d’apadrinament solidari de cartes a infants que la seva situació socioeconòmica no els hi permet això. Ho vam començar en un primer moment amb els Salesians de Sant Boi i el que fèiem era apadrinar 30, 40 o 50 cartes a través de TV3. Però un dia, preguntant qui més feia això, em van dir que al Casal de barri de la Cooperativa també es feia i vam decidir canviar. Com que ho gestionava jo, vaig estar parlant amb la gent dels Salesians i els vaig explicar que a mi m’agradaria poder fer-ho al meu barri, ja que ells tenien prou gent per a gestionar les seves cartes i ho van entendre i no va haver-hi cap problema. I des de fa uns vuit anys estem amb aquesta recollida solidària, uns 50 treballadors i treballadores de TV3 cada any apadrinen una carta d’un infant, recollim les joguines, les guardem a la tele i uns dos o tres dies abans de Nadal, anem amb furgonetes de gent del casal del barri de la Coope, ho agafem tot i ho portem al barri.
I no només estàs vinculat al barri, també amb el conjunt de la ciutat. Com, per exemple, fent de speaker a la Diada o moderant taules de debat de La Marató.
M’agraden molt tots els actes que organitza l’Ajuntament i en els quals compten amb mi, Per mi és un orgull poder ajudar a l’Ajuntament i fer de speaker o moderador d’actes d’aquest tipus. Com a santboià, que el teu Ajuntament i la teva alcaldessa es fixi en tu i et demani aquestes coses em sembla una cosa molt xula.
També ets professor a la Fundació Llor on vau arrencar un projecte que consisteix a tenir un propi mitjà de comunicació, el Llor News. Com va néixer aquesta idea?
Això ho vam arrencar l’estiu de fa vuit anys. Jo feia classes de quart d’ESO i em van demanar si podia continuar aquesta assignatura, que era una tecnologia audiovisual on s’aprenia a fer de càmera, editar…, i ens van proposar donar-li continuïtat a primer de Batxillerat. Durant aquell estiu vaig estar pensant en com fer-ho, perquè repetir el temari no era una opció, i vaig pensar que una de les opcions podria ser crear una empresa virtual, que els alumnes de Batxillerat tinguessin els seus propis mitjans de comunicació, les seves xarxes socials i que, a més, les gestionessin ells, de manera que fos com una empresa. Els alumnes de setze anys del Llor que fan televisió tenen els seus propis caps dins dels seus companys, és a dir, estem organitzats com una redacció i cada dia el que fem és buscar temes, publicar-los, cobrir actes (els actes del Llor els cobrim nosaltres en directe amb els nostres mitjans). De fet, aquest cap de setmana reprendrem un taller de retransmissions esportives, retransmetrem en directe un partit de bàsquet de cadet femení del Llor i l’alumnat de l’assignatura aniran, faran de càmeres, tindrem dos realitzadors, tindrem un marcador digital i hi haurà tres persones que es dedicaran a comentar el partit. Jo crec que són coses que engresquen molt i el projecte Llor News està engrescant a molta gent de l’escola per veure com és un mitjà de comunicació per dins i aquesta necessitat de crear contingut específic per a cada xarxa social. Ells i elles han d’aprendre que el contingut que pengen a Twitter no pot ser mai el que pengen a Instagram, perquè la gent que mira una xarxa no és la mateixa que mira l’altra. I tot això els ajuda, jo crec, en què ells i elles s’agafen aquest rol de treballar en equip, que és molt important i saber que que facin la seva feina també vol dir que els altres l’han de fer i que si no la fan, perjudiquen algú. Estem molt, molt contents amb aquest projecte.
Com sents Sant Boi?
Jo sento Sant Boi com una manera de viure pràcticament. Aquesta barreja de gent vinguda de tot arreu, que parla diferents idiomes, però que encara guarda aquella essència de poble a poble. El Sant Boi del centre és molt poble ila gent que vivim a les barriades o als barris també tenim la nostra pròpia idiosincràsia. I crec que és xulo que, tot i tenir gairebé 90.000 habitants, hem mantingut aquella essència d’un poble. Que quan fem coses, en fem en un sentit de poble, que tenim infraestructures de poble molt gran, però que nosaltres continuem funcionant en certa manera com un poble. I a mi em fa sentir molt orgullós de formar part d’un poble on hi ha gent autèntica, on hi ha gent que treballa, on hi ha gent molt solidària… i m’agrada.
I el teu barri?
Jo sempre dic que hi ha una cosa que diferencia la Coope de Sant Boi i és que la Coope és un barri molt barri. Aquí la gent continua baixant al carrer, continua fent vida al carrer, continuen travessant pel carrer fora del pas de vianants, continuen tot fent-ho així. I és com una cosa que s’ha quedat allà estancada i que permet continuar funcionat com un barri. Ara, en lloc de tenir gent vinguda d’Andalusia i Extremadura, tenim gent vinguda del Marroc, de Sud-amèrica, o d’on sigui, però continuem mantenint viu aquell caliu de festa de barri i que per mi és important. I sobretot la gent que hi viu, que és molt humil, que és molt treballadora, però que alhora és molt, però molt solidària. M’agradaria fer un apunt d’una persona que jo tinc molta estima del barri, que és la Rosario Muñoz, que és la persona que s’encarrega de tot el tema de Càritas, de la recollida d’aliments, de la recollida de la roba… És una persona que tota la vida ha viscut al barri i que ha tingut un vincle molt bèstia amb el barri i sobretot sempre amb el tema solidari, i és una de les persones que fan que el barri mantingui aquesta sensació.