Cal Pinyol. Patrimoni cultural

Identificació

• Nom Cal Pinyol
• Localització Carretera del Bori / Eixample
• Estil  S. XVI. Reconstruïda després del 1663. Reformes del 1700

Descripció

• Masia adscribible a la família II, tipus 2 de la classificació d'en Danés i Torres però amb golfes. La seva forma exterior correspon, a bon segur, a les obres del s. XVII com semblen testimoniar-ho els ovats el·líptics d'inspiració barroca de les golfes. la façana simètrica acusa l'estructura característica de tres tramades i el dibuix, bé que diluït, d'un rellotge de sol. La porta es corona amb un arc rebaixat de pedra sorrenca, idèntic material emmarca les demés obertures i els angles de la façana. Situada a la carretera del Bori prop dels conjunts urbans dels carrers Miquel i Raurich, però en un sector degradat a causa de l'edificació en alçada, si bé la propietat conserva encara una vegetació de pins força notable
• Tipus d'ús  Habitatge unifamiliar 2.2 / 3.1 a
• Titularitat Privat
• Descripció Can Pinyol del Bori (carrer Jordi Rubió i Balaguer, núm 4.). Conegut fa cinc cents anys amb el nom de Mas Viloví (o Beulovi), en cap breu i a 8 d'agost de 1563, consta que hi tenia domini el Monestir de Valldonzella i pertanyia, per tant a la Pobla Arlovina. L'abril de 1663, Paula Viloví, muller de Josep Berta, pagesos de Catllar del Conflent, va vendre la hisenda a Josep de Balaguer, advocat i magistrat de la Reial Audiència de Barcelona, que havia nascut a Prades i era fill i nét d'uns notaris del mateix congom que havien exercit a Perpinyà. L'any 1663 la finca es trobava en estat ruïnós, probablement degut a la Guerra dels Segadors, en la qual el camp català havia patit força, aviat el seu comprador la va reconstruir i millorar.Des 1663 fins al 1963 es pot resseguir perfectament la línia familiar, gràcies a què Carles Martí, cronista de la vila, va poder consultar l’extens arxiu de la família, que l’any 1963 es conservava a la pròpia; masia.Precisament l’any 1963, Manuel de Miquel i Vilanova, va celebrar una festa per a commemorar la data. Farem un recorregut ràpid a la línia successòria, sense entrar en maces detalls. De Josep Balaguer passà al seu fill Francesc de Balaguer i Bertran, Conseller segon de la Generalitat i Regidor Perpetual de Barcelona. D’aquest a la seva filla Agnès de Balaguer i de Vilaplana, casada amb un Inquisidor del Sant Ofici. D’ells passà a Manuela de Balaguer i Bertran (germana de Francesc) casada amb Bernat de Corts. L’hereva havia de ser Antonia de Corts i de Balaguer, monja del Monestir de Valldonzella, que havia heretat la jurisdicció de la Pobla Arlovina de part del seu oncle, però no així el mas Viloví, de la mare, passà a Teresa de Balaguer i Bertran (germana de Francesc i Manuela). Seguint amb la descendència, passà a Maria Francisca de Valencià i de Balaguer, casada amb Felip Maximilià de Wits i de Treffert, mariscal de camp.Destaquem ; de la nova línia familiar, Maria Francisca de Wits i de Valencià, que contragué matrimoni amb Lluís de Blondel, primer marquès de Blondel, i fill segon d’una noble casa francesa de l’Artois. Lluís de Blondel fou governador de Lleida entre 1786 i 1794, realitzant importants millores a la ciutat. Morí essent Capità General de les Balears prop de 90 anys, en plena invasió napoleònica. El seu fill, Antoni Blondel i de Wits, mor sense successió, i passà la masia i el títol a un nebot, Felip de Miquel i de Blondel, els Miquel ostentaven, a més a més, la baronia de Púbol. El cognom Miquel, lligats als estaments militars, es mantindran com a propietaris fins als nostres dies.
• Notes històriques S. XVI Probable origen / 1640 Data cadastral / 1663 Escriptura de compra que es conserva. Després es reconstruí / 1700 Reformes

Proteccions

• Nivell de protecció A-1h
• Entorn de protecció EE/ER. Es defineix com Entorn Estricte i Entorn de Respecte segons plànols

Fons i documentació

• Catàleg i Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Patrimoni Arquitectònic
• Pla Especial de Rehabilitació del Casc Antic 1990
• Catàleg Patrimoni contemporani Descobrir Sant Boi de Llobregat
• Itineraris. 2002 El barri de Marianao