Entrevista amb Macaco

Daniel Carbonell Heras, conegut com a Macaco, és un dels grans noms del cartell de la Festa Major de 2025. El de Barcelona porta 30 anys i 11 discos a les seves espatlles, els quals li han permès convertir-se en un referent de la música de rumba, reggae i funk al panorama musical nacional. I al concert que farà el dissabte 17 de maig al carrer Baldiri Aleu col·laborarà amb el projecte Un altre ritme transforma el barri de Camps Blancs.

I ell és el protagonista de la contraportada del Viure Sant Boi del mes de maig.

Com serà el concert al Baldiri Aleu?

Ara mateix no estic presentant un disc, de fet, n'estic acabant de fer un, així que en aquesta gira el repertori que estic fent és barrejar els temes que molta gent coneix de Macaco amb moments més íntims i reivindicatius. És un repertori amb el qual es podrà corejar i ballar, a la vegada que reflexionar, generant una energia més lluminosa. Una energia que fa falta en aquests moments. Però volem que sigui molt dinàmic, que la gent hi canti i que hi hagi molta interacció.

Què recordes de la teva primera experiència a Sant Boi?

Em costa visualitzar-ho, perquè he estat tocant a moltíssims llocs. Però sempre recordo les ciutats en les quals hi havia una energia molt potent i Sant Boi és una d’elles.

Com va néixer la idea de col·laborar amb Un altre ritme transforma el barri de Camps Blancs?

Jo porto molts anys involucrats en temes socials, soc activista i és una cosa que sento i que em surt natural. I quan em van trucar des del meu equip de management i de booking i em van proposar la idea, ja em va agradar. També el muchacho, un dels meus guitarristes, que és gitano i és un dels capos de la rumba, em va dir que coneixia el projecte i que hi havia uns gitanets (com ell diu) molt bons, i que havíem de col·laborar amb tots ells.

A mi aquestes coses sempre que se’m proposen les tiro cap endavant. Col·laborar amb veïns i veïnes de Camps Blancs és una cosa que m’emociona i que marca una diferència, perquè, tot i que pot sonar utòpic, jo segueixo l’eslògan de “pensa globalment, actua localment”. Un eslògan que, si ho fas servir, es converteix en realitat. No hi ha millor manera de col·laborar amb una ciutat que fer-ho amb els seus propis músics i la seva pròpia gent. Així que estic molt il·lusionat amb aquesta barreja.

Com ho preparareu?

Aniré abans de Festa Major a Sant Boi a veure als nois i les noies. Vull conèixer-los a tots i totes, veure com ho fan i assajar una mica amb ells el que tocarem a sobre de l'escenari. La veritat és que farem una peça especial que em fa molta il·lusió.

Quina actuació podrem veure?

La idea era jugar una mica amb la nostra rumba, aquesta que està ara tan de moda i que a mi m'encanta que sigui així. Tot el que té a veure amb les músiques d'arrel ha crescut molt i jo sempre ho he reivindicat. En aquesta ocasió volia jugar molt amb la rumba, aleshores hem fet un medley agafant cors que tot el món reconeix de Macaco, fent melodies que puguin corejar els nois i noies que es trobin a l'escenari.

I farem també un homenatge a l'activisme, sobretot per aquest moment que vivim. Ja que estem en un punt molt delicat a escala planetària. Vivim tots una mica al·lucinats, amb tots aquests mandataris que fan monòlegs repetint una vegada i una altra que el canvi climàtic no existeix. Aquest tipus de discurs, totalment negacionista, és una fal·làcia, és un deliri. I està més que demostrat, és una cosa tangible i que, a més, els científics de mig planeta ho anuncien des de fa moltíssims anys. I estem realment en un moment molt crític.

Aleshores em semblava interessant unir aquests dos mons, el món de la rumba, que té aquesta alegria gràcies al seu beat, que t'encoratja a seguir cap endavant, amb el món de l'activisme, arran d'uns cors que ho reivindiquen i que conviden a posar-se en moviment i a reaccionar davant d'aquests discursos que només ens porten a una marea tempestuosa.

Per això hem agafat un munt de cors de cançons conegudes, com Mama Tierra, Sos o Soy Semilla, que la gent reconeixerà i cantarà perfectament. Ja hem muntat l'estructura de la peça i ho farem arribar als músics de Sant Boi i farem uns assajos amb ells i després ho gaudirem tots a l’escenari.

Quin paper creus que té la cultura comunitària?

Crec que és una manera molt xula de crear vincles a la cultura, i en general, en qualsevol situació. És donar altaveus potents a gent que comença, o que no té els mateixos recursos, para que el seu discurs ressoni en altres llocs i arribi a més gent.

La veritat és que a la meva carrera he fet moltíssimes col·laboracions, des del meu primer disc, i totes amb artistes que m'agradaven, ja fossin de hip-hop, de rumba, de músiques d'arrel... i era una cosa que fèiem al principi per recolzar-nos entre els músics, a aquells que ens deien "alternatius". Jo soc un artista que pel meu treball, per les meves cançons, per sort o pel que sigui, m'ha anat molt bé i em va molt bé, i sempre m'ha agradat ajuntar-me amb artistes molt diferents.

Però ara, en aquest moment que ja estic preparant el meu pròxim disc, ja li vaig dir al meu equip que no anava a fer cap col·laboració amb ningú conegut, que no tinc ganes. Sento que ara mateix, que tinc molts amics coneguts i desconeguts dintre del món de la música, hi ha un enorme nivell d'ego. O sigui, hi ha gent que no sé si és per culpa de les xarxes, però, en el moment en què tenen uns quants seguidors, ja es creuen que són els millors, i això és una carrera de fons. Jo no estic en això, mai ho he estat, pot ser perquè el meu camí ha sigut ascendent, no ha estat de cop que ho he petat amb una cançó, sinó que ha sigut amb tot un repertori.

Aleshores m'agrada fer projectes així, jo ho porto fent ja molts anys i ho continuaré fent així. En aquest disc sí que li dono veu a alguna col·laboració d'aquest tipus, de coses més locals o artistes que estan començant, perquè és el que realment sento i em ve de gust, lo altre ja ho he fet molt, i a vegades està molt bé, però també hi ha altres cops que tot queda com molt comercial, que sembla que és més un acord que no una cosa artística, i per mi no és això. 

Després de trenta anys a la música, com et definiries?

Abans em col·locaven en el mestissatge, però això et parlo de fa moltíssims anys, ja ningú em diu això. Però és que el mestissatge, ara mateix, el pots dir com vulguis, al final és fusionar diferents músiques agafant algunes pinzellades de músiques d'arrel, sinó mira el que va fer C. Tangana. I això està superbé i a mi m'alegra, perquè m'encanta, però és el dia a dia. Ara la gent barreja cúmbia amb electrònica o diferents estils, i està bé, però són coses que alguns artistes hem fet durant molts anys, aquí ningú s'inventa res, però tothom li posa el seu propi color. Aleshores, com li diries a tot això?

També es podria dir mestissatge, al final no deixen de ser noms. No obstant això, jo fa molt de temps que vaig creuar tot això, al final el que queda són les cançons i crec que al meu repertori hi ha moltes cançons amb peus i cap que van més enllà dels jocs estilístics. I això és una cosa que m'encanta i de la qual em sento orgullós. I no em sento encasellat, perquè pots mirar totes les meves col·laboracions i, igual que col·laboro amb Jorge Drexler, també ho puc fer amb Petitet. No em sento encasellat, però sí que és veritat que tot el que té a veure amb la música d'arrel, sempre ha sigut una cosa molt de Macaco, sempre ha estat allà i allà seguirà.

Quins són els teus pròxims projectes?

Estic preparant un disc que sortirà al novembre i que sorprendrà. És com un viatge al voltant del món en el qual passo per diferents músiques d’arrel i en el qual reivindico als músics de terra.

I de veritat que crec que sorprendrà moltíssim. Vinc de fer un disc que era com un parèntesi a la meva carrera, ja que anava sobre les relacions a l'amor des de diferents punts de vista, uns més crus, altres de diferents colors... perquè així crec que és, perquè una relació té molts vaivens i anades i tornades. Però el disc nou és tot el contrari, un disc reivindicatiu, un disc irònic, on es tracten moltes coses que estan passant al nostre voltant, coses que són per mirar-nos per dins i altres cançons que parlen de mirar cap a fora, tenir una opinió i mullar-se una mica. I les col·laboracions, com deia abans, seran en una escala més petita, d'artistes locals o que estan començant.

Vull tornar a jugar amb tots aquells elements de la música afro, de la cúmbia, de la rumba... tot tocat, res programat, perquè vull reivindicar també la música real en aquest moment en què hi ha més música de "plàstic" per dir-ho d'alguna manera, i que em sembla bé, però em ve de gust reivindicar als músics de terra, els instruments i tot això. El primer single sortirà sobre el juliol, després ja un altre al setembre, un a l'octubre i al novembre el disc sencer.

Vas col·laborar amb la Fundación Alzhéimer España, què ens pots explicar d’aquesta experiència?

Guau! Això és que va ser molt fort. Principalment perquè em tocava directament, ja que la meva mare té Alzheimer. I aquesta cançó, La Memoria del Corazon, neix de la meva experiència amb la meva mare. La meva mare no se'n recorda del que li he dit fa cinc segons, aleshores vivim una mica com en el dia de la marmota, però a nosaltres, els seus fills, sí que ens reconeix. I un dia em vaig posar a cantar - la meva mare havia sigut cantant - i vaig començar un tema meu i de cop ella em va seguir i va cantar tota la lletra de forma perfecta i encertant cada melodia, tot era perfecte. I jo no m'ho creia, o sigui, no podia ser que d'això sí que se'n recordés.

La cançó es diu La Memoria del Corazón perquè neix arran d'aquesta experiència i sobretot està dedicada als familiars d'aquestes persones que, per desgràcia, pateixen aquesta malaltia tan dura. Jo els volia convidar que investiguin i busquin una mica la seva pròpia memòria del cor, ja que en el cas de la meva mare és la música. Ella té un calaix on hi ha uns records que van molt units a una emoció que la fa vibrar d'una forma molt potent i que ho guarden a un lloc molt curiós del cervell i els hi fa sentir molt bé. Perquè el fet de recordar coses, a aquestes persones que pateixen aquesta terrible malaltia, els fa sentir molt i molt bé.

I d'això va la cançó. A més, dintre d'ella també s'escolta a la meva mare cantant, i em semblava molt interessant jugar amb aquest concepte. I els drets d'aquesta cançó van tots a la Fundación Alzheimer España.

La veritat és que va ser una experiència increïble i em va al·lucinar com ho va rebre tot el país i part de Sud-amèrica. I el moment de presentar-ho als mitjans de comunicació també va ser emocionant, perquè tota l'estona estava parlant de la meva mare i de la meva situació personal.

Em vaig quedar molt emocionat de veure que ressonava el tema a tanta gent i que els mitjans em donaven tant de suport.

Per quin motiu no ens podem perdre el teu concert?

Perquè al concert veureu a grans músics de tot el món tocant sense claqueta. És més que un concert, és una experiència en la qual hi ha un discurs, una manera de fer, una personalitat i uns colors únics.