Maria-Mercè Marçal. Institut Rubió i Ors
Institut Rubió i Ors
Maria-Mercè Marçal va començar a fer classes de llengua catalana entre els anys 1972 i 1980 a l'Institut Rubió i Ors, l'únic de Sant Boi en aquella època, que vivia una gran efervescència política.
Ben aviat estableix una estreta relació amb alguns dels alumnes dels últims cursos, amb els quals comparteix la lluita per la democràcia.
Els alumnes que la van tractar aquells anys recorden una Maria-Mercè combativa i entusiasta, que va participar activament en la reivindicació de l'ensenyament de la llengua i que va col·laborar en l'organització sectorial del professorat de Sant Boi.
A més, la imatge de professora jove i poc convencional, vestida força hippy i amb els cabells molt llargs, també seduïa força els estudiants pel contrast que oferia amb la majoria dels professors de l'època.
A banda de les hores de classe de català, que els mateixos alumnes castellanoparlants demanaven, Marçal va encapçalar algunes iniciatives literàries, recitals i escenificacions poètiques, que descobrien tota una realitat cultural, prohibida i amagada, als alumnes més àvids i conscienciats.
Textos elaborats pel Consorci per a la Normalització Lingüística a partir del llibre de Lluïsa Julià Maria-Mercè Marçal. Una vida. Galàxia Gutenberg. Barcelona, 2017
Veu àudio: Mònica Santacreu, Ràdio Sant Boi
Als meus alumnes
Amics, si de cop sobte em demanàveu
per què jo soc aquí, plorant el fàstic
de tothom, cada dia, amb els ulls foscos
del poc-coratge, d’inútil espera
sempre d’allò que no espereu que espera
de vosaltres, que no és pas ortografia…
Ni tampoc –no ho pensésseu, fulles d’alba-
somiava que fos l’alba més neta,
que si és fosca la nit, ha estat tan llarga!
-un pou, el cel, de sang i de silenci-
tan espigats el jull i la cugula
que la lluna més viva és fosca plena!
Al capdavall, amics, si em demanàveu…,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dona pas de vella, mans de nàufrag.
Cau de llunes, 1977
