Entrevista amb Óscar Giménez
Óscar Giménez és un creador de contingut i actor santboià que, des de fa més de tres anys, ha esdevingut en un referent en música dins de les xarxes socials. Arrel de compartir rànquings de les seves cançons preferides, ha aconseguit connectar amb un milió i mig de personas a TikTok i més de mig milió de persones a Instagram.
A més, fa només unes setmanes ha publicat el seu primer llibre "50 canciones que cambiarán tu vida". I ell és el protagonista del Viure Sant Boi d'aquest mes de setembre.
Què significa Sant Boi per a tu?
Sant Boi per a mi és el lloc de les primeres vegades, aquí he viscut tota la meva vida, fins fa quatre anys que em vaig mudar a Barcelona. Per a mi aquest ha estat l’espai de les meves primeres experiències, és un lloc on em sento molt bé, és com tornar a respirar i estar tranquil. Que no sempre hi ha hagut moments feliços aquí, també n’hi ha hagut de dolents, però així és la vida.
Com t’ha influenciat la teva ciutat?
A mi m’ha influenciat Sant Boi en el sentit que m’ha mantingut els peus a terra. La meva família és d’aquí, la meva àvia és de Cinc Roses, el meu pare va viure a la Cooperativa tota la seva vida… és gent humil. Jo he crescut des de la humilitat, aquest és un lloc tranquil que m’encanta, hi vinc a desconnectar, a veure els meus amics… per a mi és un lloc preciós. M’agrada molt la connexió amb la natura i aquesta dualitat amb l’oci nocturn, on vaig descobrir molta música i el que era l’estil més rocker en bars mítics com el Knaya. Sant Boi és el lloc on vinc i soc feliç.
I doncs la veritat és que quan anava creixent em fixava en gent d’aquí, per exemple els germans Gasol. A mi m’encantava el bàsquet de petit i quan en Pau va guanyar els dos campionats amb els Lakers, em va inspirar a fer el que m’agradava. Vaig intentar jugar a bàsquet, però no se’m donava gens bé, després vaig intentar tocar en algun grup, però tampoc se’m donava bé, i més endavant ja vaig fer la carrera d’interpretació i vaig trobar el meu camí a les xarxes parlant de música, que és el que en realitat m’agrada.
Si mires enrere, hi ha algun moment viscut a Sant Boi que t’hagi quedat especialment marcat?
N’hi ha hagut moltíssims! Passejar amb la meva àvia, amb els meus pares, amb la meva germana… Sempre que vinc aquí m’entra nostàlgia en passejar per aquests carrers, miro cada racó i em recordo de coses: gent que ja no hi és, bars que ja han desaparegut… És una cosa que em passa molt també quan pujo a Sant Ramon i penso en els centenars de vegades que l’he pujat jo sol, amb gent, amb amics…
He viscut moltes situacions aquí: el desamor, la felicitat extrema, la tristesa màxima, la mort… ho he viscut tot. El més destacable seria haver viscut aquí, això ha estat primordial per ser la persona que soc a dia d’avui.
Quin és el teu vincle actual amb la ciutat?
És el meu lloc de pau, no sempre ha estat així, però ara ho és. Vinc aquí, m’assec a la plaça de l’Ajuntament a prendre alguna cosa, veig els meus pares o la meva germana i recupero la calma. Després de tant de temps vivint a Barcelona amb el seu soroll constant, valoro molt poder venir i escoltar el silenci. Hi torno, em retrobo amb els meus amics i penso: que bé que estic aquí.
Com va ser el teu inici a les xarxes?
Fa més de tres anys que vaig començar. Jo vaig fer la carrera d’actor i, com a bon actor, he hagut de treballar a tot arreu per sobreviure, poder pagar el lloguer i menjar. En aquell moment acabava de conèixer la meva parella actual, l’Alex, i jo treballava en un Escape Room de Barcelona que em donava just el necessari per viure. L’Alex es dedica a les xarxes des de fa molts anys, ella va començar en els anys d’or de YouTube, i moltes vegades parlava amb ella de música. A més, jo faig col·leccionisme de vinils i, quan ens vam mudar junts, me’ls vaig endur, i també li compartia històries dels meus grups preferits i llistes amb les seves millors cançons. I ella em va animar a pujar vídeos.
El primer que vaig fer va ser provant una xocolatina que es diu Baby Ruth, perquè soc fanàtic de la pel·lícula Els Goonies i és la xocolatina que en Chunk li donava a en Sloth. I aquell vídeo no va arribar ni a 200 visualitzacions, no tenia cap sentit i el vaig esborrar. Després, vaig anar amb dos amics a La Maquinista i hi havia un batut de Reese’s, que no té res a veure amb el meu contingut actual, però em vaig gravar provant-lo i es va fer mig viral, va arribar al mig milió de visites. Allà ja vaig veure que hi tenia una bona sortida i cada matí em gravava amb la roba que em posava abans d’anar a treballar, ja que tinc un estil força setanter.
@oscarggc Batido de Reese’s a prueba 🥤🥜#probandocomida #comida #fiveguys ♬ sonido original - oscarggc
I a poc a poc vaig començar a explicar petites històries de música, la primera que vaig explicar va ser que quan compraves el videojoc Els Sims 2 Mascotes tenies accés a les cançons d’un disc de La Oreja de Van Gogh dins del joc. Ja després vaig començar a fer el top de deu cançons de grups que m’agradaven i va ser aleshores quan tot va començar a funcionar i a créixer bastant ràpid.
Hi ha hagut moments difícils?
Sí, sobretot al principi. Perquè jo ni tan sols feia servir TikTok com a usuari, i sabia que havia de tenir molta constància pujant vídeos, però no en sabia editar. De fet, hi va haver un vídeo que vaig fer dels Arctic Monkeys que recordo que el vaig editar jo i, en publicar-lo, li vaig dir a la meva parella: “Mira, l’he espifiada, m’he oblidat de posar la primera ‘c’ a Arctic al títol”.
I és clar, el fandom dels Arctic Monkeys és el més sever i el més bèstia de qualsevol xarxa social i se’m van tirar al damunt. Recordo que estava treballant i el meu cap em va dir: “Òscar, has vist això?” i em va ensenyar un fil de Twitter amb més de 2,5 milions de visites on hi havia gent que desitjava que em morís, que deien que m’anaven a cremar, que si jo era un pijo de Malasaña… em deien de tot.
Com vas superar aquell moment?
A mi en aquell moment em va afectar molt, perquè de sobte m’havia exposat a milers de persones i potser no sabia ben bé què havia fet. Per sort, la meva formació com a actor em va ajudar a gestionar emocionalment tota la pressió que estava sentint. Ho vaig saber portar bé i no m’ho vaig endur al terreny més depressiu, em vaig estudiar els motius pels quals m’estava afectant tant i el perquè la gent em deia això.
En Tyler, the Creator va dir: “Si t’estan assetjant per Internet, apagues el mòbil i ja està”, i en part té raó, però jo estava veient que una cosa que havia creat amb molta il·lusió se n’anava en orris. Llavors vaig fer un vídeo on se’m veia afectat i en què donava consciència que jo sí podia gestionar aquesta situació perquè tenia 26 anys, però que si això li passa a algú amb 18 anys que comença a fer vídeos, li estàs generant un problema que pot ser molt perillós.
I al final, com tot, va passar i tot va anar bé. Molta gent va sortir a dir que jo no estava fent res dolent, que només estava compartint cançons. Per tant, tota aquesta polèmica em va fer arribar a molta gent que va veure el meu contingut i el compartia i descobria música nova, perquè no era res de nociu però, com tot, està subjecte a crítica.
Creus que el fet de parlar de música també va tenir a veure amb la polèmica?
Sí. Si a tu t’agrada un grup, quan escoltes la seva música tendeixes a fer-la teva i quan veus algú que parla d’aquest grup, dius “és meu” i no toleres que ningú en parli. I si algú en parla i no opina el mateix que tu, malament. És normal que generi rebuig. Però jo no critico cançons, només faig un rànquing del que més m’agrada i comparteixo històries.
Com és la teva relació amb la teva comunitat de seguidors?
Doncs aquest últim any és quan més he connectat amb tota la meva comunitat perquè he vist molts d’ells en persona. Aquest any he anat a molts festivals i he conegut molta gent que connecta amb les històries que explico o amb les cançons que comparteixo, fins i tot he trobat persones que m’expliquen que es reuneixen amb la seva família per veure els meus vídeos junts, una cosa que em sembla molt bèstia.
Després de diversos anys, la veig una comunitat molt sana i sento una connexió molt forta amb ells. La mort de l’Ozzy Osbourne, a mi em va afectar molt, i vaig escriure a les xarxes: “Estic malament, m’ha afectat massa, si algú està com jo que m’escrigui i en parlem” i em va escriure molta gent que se sentia com jo. Hem connectat molt a través de la música.
Intento separar el treball del que és la meva experiència personal amb la música
Recordes algun missatge o trobada amb algú de la teva comunitat que t’hagi tocat especialment?
Sobretot rebo missatges de pares que ensenyen els meus vídeos als seus fills. Aquests missatges són els que més il·lusió em fan, perquè em diuen que intenten inculcar aquest tipus de música als seus fills però, com que em veuen com una figura jove i connecto més amb ells, els arriba més que quan ho fan els seus pares i m’ho agraeixen. Espero que arribi a més gent jove, i que hi hagi molt rock per a tothom.
Com dius, una de les teves virtuts és que aconsegueixes connectar amb gent de totes les edats. És una cosa que et surt natural o ho treballes conscientment?
Si et dic la veritat, mai ho he pensat. Si parles des del cor, el missatge pot arribar a qualsevol generació. No he canviat el llenguatge ni l’he adaptat per veure que tinc seguidors d’una determinada edat. El contingut que faig és accessible per a tothom, intento que no sigui molt pesat de veure i que algú pugui conèixer la història d’una cançó o d’un grup, i intento fer-ho proper perquè t’arribi. Em baso en els fets històrics i els explico d’una manera amena perquè connectis amb ells.
Sents pressió per ser el “dealer” musical per excel·lència de TikTok Espanya?
¡No! De cap manera. No tinc pressió, considero que comparteixo el que m’agrada i ja està. Si comparteixes alguna cosa des del cor, a algú li arribarà, ho crec sincerament. Tampoc imposo res ni dic que el meu sigui el millor; cadascú escolti el que vulgui. Jo recomano música i si la vols escoltar, bé, i si no, no passa res. Per exemple, jo no escolto gaire reggaeton, els meus amics sí, i m’envien cançons que creuen que m’agradaran, però no és el meu gènere favorit. Has d’escoltar el que més t’agradi, amb el que més connectis i amb el que més còmode et sentis i amb què hagis creat les teves vivències, i això és totalment lícit.
Com va sorgir la idea d’escriure “50 discos que cambiarán tu vida”?
Em va arribar una proposta per fer un llibre, tot i que jo no havia escrit res, només algun que altre diari personal i algunes cançons. Llavors m’ho vaig plantejar, em vaig posar a escriure un primer capítol, vaig començar a parlar d’un disc, vaig buscar informació… total, que al final vaig escriure dos capítols i els vaig enviar a l’editorial que m’havia fet la proposta. A ells els va agradar, però les condicions que em donaven no m’agradaven i els vaig dir que no. Però jo ja havia agafat el ritme d’escriure, així que al matí em gravava diversos vídeos i a mitja tarda em posava a escriure mentre prenia un cafè i escoltava algun disc. Quan portava uns deu o dotze capítols em va arribar una proposta d’una altra editorial; aquí les condicions m’encaixaven més, i els vaig enviar tot el que tenia. Els va agradar molt, però em deien que els capítols eren massa llargs, i és cert, hi havia com tretze pàgines per cada disc.
Et va costar poder ordenar les idees?
Em van posar un editor, en José, que era qui em centrava les idees i em deia el que veia bé o malament, el que li semblava curt o llarg i així. Aquesta era la nostra relació. I al final vam trobar una fórmula per fer els capítols: la meva connexió amb el disc, els motius pels quals l’has d’escoltar, quatre cançons de l’àlbum i alguna història del grup, que això últim ja ho feia als meus vídeos. Amb això, els capítols es feien més amenos, tot i que seguien sent massa llargs. Vaig estar un any sencer escrivint i vaig poder millorar la meva escriptura perquè, per sort, no tenia un termini de lliurament imminent; vaig tenir vuit mesos per escriure’l totalment relaxat.
Per què “50 discos que cambiarán tu vida”?
Al principi s’havia de titular “50 discos que cambiaron mi vida”, però era molt autobiogràfic, i per això va sorgir el títol “50 discos que cambiarán tu vida”, perquè la gent pogués connectar més amb ells.
Com definiries tot el procés?
Va ser un procés llarg, però molt gratificant. Em feia molt de respecte, però ho vaig fer i estic molt content amb el resultat, és com el meu fill.
Ara que ja porta unes setmanes a la venda, què t’ha sorprès més de la resposta del públic?
He rebut molts comentaris, però els que més m’han agradat són els que m’han dit que els havia semblat molt fàcil de llegir i de connectar, que era el que jo volia, que no fos un rotllo. També vaig tenir la idea de posar codis QR que et porten directament a escoltar l’àlbum, perquè per a mi era molt important que el poguessis escoltar mentre el llegies; així com també incloure fotos, perquè veure la cara dels artistes era molt important: t’explico coses d’ells, i vull que ho vegis i entenguis moltes més coses per com són físicament. És un llibre que, si vols descobrir música, està molt bé.
Sant Boi és el meu lloc de pau. Valoro molt poder venir i escoltar el silenci
D'on et ve aquesta passió per la música?
Em ve de diferents fonts: dels meus pares, de la meva germana, de la gent que he conegut, de totes les experiències que he tingut… A mesura que anava creixent, anava descobrint música. El meu pare sempre ha tingut vinils; una vegada em va posar Thriller de Michael Jackson al cotxe i em mirava amb cara de “sé que això t’agradarà”. Ell compartia la meva passió i li encantava veure que m’agradava la música, i això és alguna cosa que jo mantinc. Quan comparteixo alguna cançó amb algú, estic expectant per veure què li sembla. La meva passió pel rock ha estat influenciada pel meu pare i també per autodescobriment. La generació dels que hem nascut als noranta hem tingut molta sort; gràcies a Internet he descobert molta música, especialment perquè me la podia descarregar. No tenia gaire diners per comprar discos, però me’ls podia descarregar de manera il·legal abans que arribessin les plataformes. Això ha estat un avantatge total. No estic orgullós de la pirateria ni d’haver-la fet servir, però no m’en penedeixo, perquè gràcies a això vaig descobrir molta música.
Així es va aconseguir la democratització de la música.
Clar, és que els meus pares també escoltaven molta música, però l’havien de comprar. Per a mi, per exemple, la crítica musical abans era molt més important que ara, perquè abans decidies comprar-te aquell vinil o no segons la crítica, no com ara. Tu pots criticar un disc, però qualsevol el pot escoltar gratis a YouTube o Spotify. La veritat és que vaig tenir molta sort de poder escoltar molta música quan era adolescent i de tot tipus de gèneres: des del hip-hop de Nova York o el grunge dels noranta, fins al rock dels 70. Per a mi va ser com obrir la caixa de Pandora i he passat moltes hores escoltant música i obligant-me a descobrir nous grups, cosa que segueixo fent avui dia. Sóc molt nostàlgic, i m’agrada tornar a escoltar el que m’agrada, però m’obligo a escoltar també el que hi ha ara. La passió pel rock és el que m’ha acompanyat tota la vida, i intento defensar-la, però no crec que sigui superior a altres gèneres, simplement jo connecto amb aquest tipus de música i és amb la qual he crescut i la defensaré sempre. I les bandes que surten noves d’aquests gèneres són les que tendeixo a escoltar.
Què significa per a tu la música?
És posar banda sonora a la meva vida. També és teràpia per a mi, és connectar-me amb el món que m’envolta… Per això crec que em va afectar tant la mort d’Ozzy Osbourne, perquè, sense adonar-me’n, quan jo estava malament, posava la seva música i em millorava el dia. Però la veritat és que sempre m’ho he preguntat: el motiu pel qual arribo a un concert i em afecta tant veure algú en directe. Ho parlo molt amb els meus amics, amb els meus pares i amb la meva parella, i crec que és una cosa ancestral. Veig un grup en directe, escolto aquells sons que he estat escoltant tota la vida i és com sentir aquella connexió ancestral, és molt emotiu. No sé explicar el que sento quan veig un grup que m’agrada en directe, però sé que és una connexió molt humana i que ens connecta a tots. El moment en què estàs en un concert amb 40.000 persones que canten alhora és una experiència increïble, no sabria descriure-la.
Tenir el Festival Altaveu a Sant Boi és brutal! Apropar la cultura musical a la ciutat és totalment necessari
S’ha deteriorat la teva relació amb la música en convertir-la en feina?
Intento que no. Perquè és cert que vaig a molts concerts i festivals, però intento no prendre-m’ho com una feina, encara que de vegades hagi de fer-ho perquè estic pensant en el vídeo que he de fer. Però intento que no se solapi amb les ganes que tinc de veure aquell artista. Amb AC/DC em va passar, havia de gravar un vídeo, així que vaig intentar separar el que és la feina del que és la meva experiència personal d’aquell concert. Però de moment no se m’ha deteriorat.
Com és viure el final de l’era del rock clàssic?
Doncs, com et deia, el meu pensament ha canviat des de la mort d’Ozzy Osbourne. Abans pensava que encara podria anar a veure grups mítics que fan gires perquè els quedaven alguns anys de carrera, com Guns N’Roses, AC/DC o Robert Plant (Led Zeppelin). Però ara vull aprofitar per anar a veure tots els que pugui, perquè s’està acabant una època —és cert que en comença una de nova i l’hem d’abraçar també—, però és un moment molt important per anar a aquests concerts, perquè no saps si ja serà el seu últim concert. Així que totes les llegendes que he vist i vull tornar a veure, o aquelles que encara no he vist, aprofitaré per anar a veure-les.
Si haguessis de triar tres cançons que representin el moment vital en què estàs ara, quines serien?
Et diria “Here of the Moment” de Asia, “Crazy Train” d’Ozzy Osbourne i “Paradise City” de Guns N’Roses. És un bon moment de la meva vida, i a més és estiu, així que estic escoltant cançons per gaudir.
Si haguessis de descriure Oscar Gimenez triant tres artistes mítics, tres actuals i tres nacionals, quins serien?
Els mítics serien The Doors, que és el grup de la meva vida i el que va ser més important per al meu creixement personal, Led Zeppelin i Ozzy Osbourne. D’artistes actuals em quedaria amb The Southern River Band, una banda australiana que crec que ho petarà moltíssim, YoungBlood, un noi que ho està fent molt bé, i Post Malone, amb la seva època country d’ara, que em mola molt. I nacionals crec que Derby Motoreta’s Burrito Kachimba són genials, aquell rock psicodèlic andalús és increïble, Niña Polaca, que són molt bons dins de l’indie espanyol, i també em quedaria amb Walls, que ha reconduït la seva carrera molt bé, que ha passat de les Batalles de Gallos al rock i està en un moment brutal.
Quin concert a Sant Boi recordes amb especial afecte?
¡Uf! La veritat és que n’he vist molts. Però recordo que vaig veure a Can Massallera a Bad Gyal, i mira que jo no connecto gens musicalment amb ella, però era telonera del raper Nikone cap al 2016. I recordo veure-la, que tenia un estil molt noventero, com de rapera agressiva de Nova York, i se’m va quedar gravat perquè la gent la va xiular. Vaig pensar que aquesta noia aniria endavant, perquè qualsevol al seu lloc, amb tant de xiulat, s’hauria enfonsat, i ara mira-la, forma part del mainstream total.
El Festival Altaveu és un clàssic a Sant Boi. Com a santboià, què significa per a tu tenir un festival així a la teva ciutat?
¡És brutal! A mi em sembla necessari per a tothom. Apropar la cultura musical aquí, a Sant Boi, és totalment necessari. Jo, de petit, hi he passat algunes vegades i he vist algun concert per aquí, al passar per l’Ajuntament, i m’ha influenciat d’alguna manera. Pot venir qualsevol adolescent, descobrir aquest any a Derby Motoreta’s Burrito Kachimba i a partir d’aquí començar a escoltar molta música similar com Triana. És molt important que hi hagi un festival de música com aquest aquí, perquè et pot apropar a la música del grup, però també a tot el que l’envolta, i això és el més important de tot.
Què aniràs a veure aquest any al Festival Altaveu?
Tinc moltes ganes de venir aquest any. Derby Motoreta’s Burrito Kachimba són imprescindibles, són un dels millors grups de rock d’Espanya actualment, aquell rotllo de rock psicodèlic andalús és impressionant, almenys per a mi. També Remei de Ca La Fresca, cent per cent. Els vaig veure fa com dos anys per les festes de La Mercè i em semblen brutals, tenen molta connexió amb el públic i són molt divertits. Evidentment, també Pau Vallvé. I Bons Nois tenen bona pinta, no n’he escoltat gaire, però segur que els vaig a veure. Jo crec que recomanaria a tothom que es passés pels grups que més li agradin i que vagin pul·lulant pels diferents escenaris i descobrint artistes, és divertit.
Quins grups t’agradaria veure en pròximes edicions de l’Altaveu?
Crec que seria xulo portar Hermano Salvaje, que és un grup d’indie-rock que pujarà força. També crec que Dan Peralbo i el Comboi encaixen molt aquí a Sant Boi. I, home, els nostres veïns, Estopa. Molaría molt que toquessin aquí, seria un bon cap de cartell. I per posar alguna cosa internacional, portar The Southern River Band seria molt xulo i acostaria el rock clàssic internacional, que està tornant, a la ciutat.
Més enllà del que comparteixes a les xarxes, en què estàs centrat ara a nivell professional?
Tinc un projecte molt xulo del qual no puc dir res ara, però involucra bandes en directe, sense públic, i serà per a xarxes. Això és el que puc dir, ja que encara vull mantenir-ho en secret. La veritat és que és el projecte de la meva vida i el faig amb un dels meus millors amics. Serà un espai perquè les bandes nacionals presentin el que estan fent de nou i, si poden venir bandes internacionals, també. Vull que sigui un lloc de referència, que vinguin aquí a Catalunya, facin un directe, es gravi… i tinc moltes ganes.
I com et veus d’aquí a cinc anys?
D’aquí a cinc anys potser em ve de gust viure l’aventura de portar alguna banda. Mai m’havia plantejat portar bandes i últimament, a mesura que he anat coneixent més gent, em ve de gust. Com que he conegut managers molt importants de la indústria, ara hi fixo molt més atenció, i el fet de descobrir bandes i poder portar-les per Espanya, m’agradaria, especialment bandes internacionals. Tinc amics que tenen bandes que ja m’ho han ofert, però mai m’ho havia plantejat. I ara crec que em ve de gust provar-ho, no com a manager, sinó com a promotor, per portar bandes a Espanya i que toquin per aquí. I també em veig fent música, perquè segueixo tocant, però no llancio res, però sí que vull seguir tocant i fent coses.